No ser proUSA fins l'absurditat és de pobres

Ahir a l'hora de dinar em trobava engolint caviar a una tauleta de la xarcuteria de la meva família, el Semen™, quan de cop se m'acostà un dels empleadots acompanyat de dos senyors nets i polits. Tots dos feien més de dos metres d'alçada, complexió atlètica, duien americana i pantalons de vestir a joc, de color gris fosc. A sota camisa blanca i sengles corbates discretes. Eren rossos com la cervesa d'arrel i amb un tall de cabell marcial, de persona de bé. Tot i que les seves ulleres de sol Ray-Ban model general m'impedien veure'ls els ulls, de seguida m'inspiraren confiança.

Amb un accent peculiar em demanaren el nom. No havia acabat de pronunciar la darrera síl·laba del meu cognom, '-tres', quan vaig detectar una cosa rara en aquells individus. Em va fer l'efecte que duien arracadeta a una de les orelles, com els quinquis, i aquest fet em donà molta mala espina. No és lloc pels quinquis, la xarcuteria de la meva família. Mentre un m'emmanillava amb les mans a l'esquena i l'altre m'engrapava fort per la gola vaig veure'ls més de prop i em vaig calmar, alleujat: allò no era una arracadeta, era un auricular-micròfon (allò que a "Crónicas Marcianas" en dèiem pinganillo). Eren agents de la CIA, defensors de la llibertat, en perpètua defensa contra el terrorisme, el mal i d'altres conceptes abstractes. La mà a la gola va passar a esclafar-me el cap contra la taula. El que m'havia emmanillat li va fúmer una coça a la cadira on jo seia i amb una empenta precisa em va disposar de genolls a terra. Tot plegat feia molt de mal, però era un mal per la llibertat, o sigui que era correcte. Em mantingueren immobilitzat en aquesta posició.

Els agents em van comunicar que el meu darrer article sobre Guantànamo a l'Avui, titulat 'Guantànamo és llibertat', era tan descaradament maniqueu i irreflexivament proUSA que fregava l'absurditat i s'acostava directament a la burla institucional. Em van acusar d'haver escrit l'article fent-me passar per articulista subnormal, desgastant conceptes com el de 'llibertat', per tal de ridiculitzar la causa de la lluita contra el terrorisme i denunciar per reducció a l'absurd les irregularitats legals i de tota mena de la presó de Guantànamo. Em digueren que aquesta càrrega tan precisa i efectiva contra Guantànamo de la que m'acusaven només podia respondre a interessos terroristes, que jo podia tenir informació crucial sobre terroristes.
Entre gemecs i llàgrimes, amb la valentia que em caracteritza, vaig respondre'ls que jo no sabia res, que en general no sé res sobre res, que no tinc estudis ni talent, que només sóc un articulista mediocre amb influències heretades de la xarcuteria de la iaia, que sóc realment partidari de tot allò que tingui a veure amb els USA i que si de vegades els meus articles semblen de subnormal és perquè a gaire més no arribo. Els agents no van afluixar-me i em van comunicar que quedava arrestat en nom dels USA i que aviat passaria a disposició de la justícia militar de l'exèrcit dels Estats Units, que m'esperava un vol directe cap a Guantànamo i que no em preocupés, que allí ja em farien cantar com cal.

No podria estar escrivint aquestes línies de no ser per la meva iaia, que en aquells moments sortí del rebost de la xarcuteria i veié tot el percal. Va negociar la meva llibertat amb els agents a canvi d'un suborn de qualité exquise: una morterada de diners i una panera amb salmó fumat del bo, caviar beluga i conserves assortides. Un cop més la meva iaia em treia les castanyes del foc per la via econòmica. Els agents no es van poder resistir a l'oferiment i aviat quedí en llibertat. Per la llibertat havia estat immobilitzat en llibertat i ara la llibertat em recompensava amb ella mateixa, llibertat. I ara acabaré aquest article com solc fer, amb frases curtes sense sintagma verbal, que tot i que queda de prosa lírica barata de marieta de 1er de BUP, a mi m'encanta i em dóna molt bon resultat retòric, total, escric per hooligans curts de gambals... La llibertat viscuda. La llibertat. Llibertat. Oh, llibertat. Els dies. Les hores. El caviar. La calba. Llibertat. Llibereu Willy. Oh. Caviar. Carlos de Gran Hermano. Llibertat. Oh. Iaia. Diners. Llibertat. Dolça llibertat. Oh.

No ser com Juanito el Golosina és de pobres

No m'han calgut estudis superiors per arribar on sóc. Mentre els meus coetanis generacionals que ara són escriptors i periodistes es dedicaven a estudiar carreres avorrides i inútils jo aprofitava els meus dies d'una manera molt més eficient: perseguia els meus ídols dia i nit per mirar de caure'ls simpàtic. Prendre algun cafè amb Joan Berril o escriure-li cartes a Joaquim Maria Pollal em reportà més coneixements que una titulació acadèmica d'aquestes que qualsevol fill de minyona pot obtenir. Haig de reconèixer que ser fill de botiguers del Semen™ em va facilitar la feina d'acostament als meus ídols mediàtics, ¿a qui no li interessa fer-se amiguet d'algú amb els meus privilegis en restaurants i establiments del ram? De vegades penso que la gent propera m'aprecia més pels meus contactes i privilegis en el món de la restauració que pel meu talent a l'hora de juntar lletres. Sovint també penso que em contracten més per fer el pallasso, dir-la grossa i carregar enfurismadament contra els sociates que per la veritable qualitat dels meus escrits. Segur que tots aquests pensaments són fabulacions induïdes per algun artefacte de fabricació comunista que emet ones perjudicials des de Vladivostok fins al meu caparronet enllustrat. Esclar.

Val a dir que no vaig inventar res nou. Això de perseguir els teus ídols, fer-s'hi amic i que t'endollin a feines relacionades amb el seu gremi té precedents molt coneguts. Juanito el Golosina, andalús amanerat i loca del cabaret, quan era jove s'instal·là a Madrid perseguint Lola Flores i d'altres folklòriques de la seva devoció. Hi posà tanta empenta que aconseguí fer-se ben bé amic íntim. Acabà essent una mena de masover incombustible del clan Flores a més de cap del Pasapoga. Juanito el Golosina m'ha mostrat el camí a seguir en la meva carrera mediàtica. Per a les famílies conservadores catòliques com Déu mana com les que jo defenso, que un fill els digui que vol estudiar una carrera universitària hauria de ser un orgull. Això no obstant, que un fill els digui que vol seguir les passes de Juanito el Golosina encara hauria de suposar un orgull superior. He dit.

Tenir estudis superiors és de pobres.

Vaig trigar de convèncer-me però vaig assaborir la veritat prou aviat com per rectificar a temps i actuar en conseqüència: els estudis superiors són per a la gent mediocre. Després d’un parell d’anys a Humanitats i un a Periodisme em vaig adonar que això d’estudiar no estava fet per mi. No només em mancava disciplina, motivació i capacitat sino que no li veia l’interès a assimilar els continguts de tanta assignatura sense utilitat. Les lectures ja me les busco jo, tinc prou interessos i prou ambició intel·lectual com per anar investigant amb profunditat sobre allò que de debò m’importa. Els meus interessos són molts: Catalunya, la gastronomia, els Països Catalans, els restaurants cars, el moviment independentista català, l’avantguarda gastronòmica, la història de Catalunya, les convencions del bon gust, la nostra terra, el món de la restauració, Barcelona capital, la vida social al voltant dels restaurants, Catalunya, la gastronomia i un llarguíssim etc. Procuro informar-me molt sobre tots aquests temes i n’escric al respecte amb molta disciplina. Sóc un especialista en el que jo sé i ho sóc amb el grau que a mi em sembla. Si fos un mediocre estaria condemnat a fracassar i morir-me de gana. Això no ha succeït, que sóc el nen del Semen™ (botiga de salmó, caviar i d’altres viscositats refinades) i difícilment podré morir de gana. Per tant no sóc un mediocre, formo part d’una elit amb moltes coses a dir sobre temes molt diversos i precisament això és al que em dedico.

Si no rebo reconeixement per part dels sectors lletraferits d’aquest país és perquè em fan el buit. Com que no combrego amb les seves idees comunistes i no m’acomodo a la correcció política que impera, no em veuen com un igual. I tant se me’n fa, de vegades penso que m’agradaria que m’acceptessin com un més del grupet dels intel·lectuals de debò, però què se m’ha perdut a mi entre aquesta colla de miserables? No tinc estudis, tinc menys lectures que qualsevol becari amb empenta i als diaris i les ràdios em contracten bàsicament perquè em cagui en els progres exaltadament i perquè expliqui la meva vida de nen ric golafre. Tot i això, em considero un lletraferit, un intel·lectual, el més refinat i amb millors maneres que existeix al panorama català d'avui dia. Potser només em tenen en aquesta consideració els meus seguidors més adictes. De vegades em volta pel cap la idea que si vull ser vist com un intel·lectual potser que hauria de fer més vida d’intel·lectual. Igual que hi ha vida de minyona, vida de senyoret, vida de puta i vida de miserable, hi ha vida d’intel·lectual. Però no penso renunciar a aparèixer a programes petardos de Gestmusic ni fer minvar el nombre dels meus insults exaltats i gratuïts a les meves col·laboracions arreu. De ser contemporani meu, Oscar Wilde també ho hauria fet. I també s’hauria disfressat de mosca a Telecinco sense que el seu prestigi es veiés gens minvat, igual que jo.

No ser ieista és de pobres

L'altre dia em trobava en plena conversa entre amics a la meva whiskeria favorita. Un dels meus amics havia vingut acompanyat d'una amigueta que marcava bastant pitram i per mirar d'impressionar-la vaig recórrer a les meves millors cartes.

Vaig començar a cagar-me en la immigració espanyola de postguerra que vingué a Catalunya a fotre'ns-ho tot enlaire. Sempre que em poso a parlar amb vehemència noto com a les noies se'ls posen els ulls com plats i segurament en aquells moments també els comença a palpitar la xona. Vaig despotricar dels cognoms castellans, que feien perillar la pervivència dels cognoms catalans de refinat llinatge: Puig de la Bellacasa, Subirats, Postres, Sostres, Palanganes, Femers, etc. Notí que la noia del pitram arrufava el nas. Em va interrompre de cop. Fins al moment no havia dit ni mu durant tota la nit; s'havia limitat a escoltar, somriure educadament i marcar aquells mamellots que desfermaven una concupiscència flagrant en el meu privilegiat sistema nerviós. Tot seguit d'interrompre'm em comunicà que ella es deia Martínez Fernández de cognoms i que li semblava ridícul i alhora ofensiu el reguitzell de subnormalades que jo acabava de proferir. Li vaig dir allò tan efectiu de "estàs preciosa quan t'enfades" i encara es va emprenyar més. Va mirar de ferir-me igual que jo l'havia ferida a ella, la meva tàctica estava donant fruit. Em va dir que els seus pares s'havien criat tots dos a Granollers i que la seva família parlava el català millor que jo. Li vaig dir allò tan glamurós de "jo escric molt bé" i quan creia que ja la tenia completament a tir, vulnerada i colpida, va la molt puta i em deixa anar que "no només ets un gamarús sense estudis que no té ni idea de res sinó que a més no saps pronunciar la ella, ets un català de pa sucat amb oli". Va seguir rajant: "per ser defensor de la puresa de l'essència catalana fas gal·la d'un ieisme molt matusser i propi de l'interferència amb la llengua castellana". Haig de reconèixer que aquella sortida em va agafar desprevingut, no sabia com defensar-me d'aquelles acusacions que em deixaven en un total i complet ridícul. Així doncs, vaig optar per l'estratègia que m'ha proporcionat més fama i li vaig dir deixar anar una adaptació del meu mantra: "és que els barcelonins de casa bona la pronunciem així, la ella". La marca de la casa. Ella contraatacà: "doncs els barcelonins de casa bona teniu una pronunciació inadmissible en català". Allò m'acabà de ferir l'orgull.

Jo treia foc pels queixals però ho dissimulava, em vaig concentrar i vaig contraatacar amb el meu millor argument, la meva bomba hac, el meu recurs dialèctic infalible: "però, però... jo tinc molts diners i tu no i jo tinc molta classe i tu no i tu ets una mala puta, elis, elis, ha-há, sí, mala puta xarnega de merda, ha-ha-ha-há...". La veu em va tremolar una mica massa mentre ho deia i potser no va sonar tan creïble com altres vegades. La noia em va vessar el seu còctel al rostre amb violència i sense articular paraula va marxar de la whiskeria. Ja me la foiaré un altre dia, vaig pensar. Vull dir, follaré.

No tenir joves escuders és de pobres

Em pensava que m'estaven assetjant i que volien ventar-me hòsties fins al carnet d'identitat. Dos joves. Aspecte potencial de jerquis pijos. El ros cabezon m'esguardava fixament amb el posat seriós mentre s'acostava tot decidit. L'escortava un altre nano amb nas punxegut, una sola cella i cara de ruc. Vaig pensar que havia arribat la meva fi, que aquell parell de sicaris comunistes havien rebut instruccions per localitzar-me i liquidar-me. Tant se valia que hi hagués testimonis, Moscou i Madrid els acabarien silenciant. Hagués pensat que en el fons estava de sort, que fóra maco perdre la vida a la meva whiskeria preferida, però el xut d'adrenalina provocat pel pànic em tenia completament garratibat i no era capaç de pensar en res. Estava a punt de cagar-me a les calces quan tot d'una aquell parell es va aturar a una distància socialment acceptable i, en comptes de fer el gest de partir-me la cara, se'm van presentar amb veu tremolosa i trets visibles d'admiració envers la meva persona. La meva suor freda es va frenar. El cagalló que treia el caparró pel meu anus s'enfilà per on havia vingut, recte amunt.

Va resultar que eren dos nois de casa força bona que es declaraven fans meus. Moguts per l'ànsia d'emular el meu estil de vida, s'havien aficionat a la whiskeria que no em canso de promocionar als meus articles. El cabezon es diu Saül Háguila i el de la cara de babau Jaume del Xalet. Tots dos nascuts fa una vintena d'anys. Em van dir que em tenien en un pedestal i em van afalagar durant llarga estona i de forma molt detallada i exhaustiva. Em van explicar que es proclamaven ultraliberals i que portaven els USA i la Declaració de Drets al cor, fins i tot la 2a esmena (la de les pistoles). A jutjar per la cara de recluta brètol del noi Del Xalet, la tinença d'una arma li proporcionaria la llibertat de volar-se un peu accidentalment i poquet més. Això ho vaig pensar però no li vaig dir a la cara, pobre nano. A més eren independentistes, com jo, així que els vaig donar uns copets a l'esquena i, com que em van dir que escrivien i que li fotien canya a l'Internet els vaig convidar a escriure de gorra al meu blog. Em va semblar just oferir-los una oportunitat per donar-se a conèixer entre la concurrència que em llegeix a Internet. D'aquesta manera ells es podien promocionar com a opinadors i jo m'envoltava de joves acòlits de la meva corda. Vaig preveure que la seva joventut i la seva falta de maduresa, posades al meu costat, em farien semblar venerable i documentat, par rapport.

Ara sembla que els crios aquests tenen més coneixements que jo, els malparits. No paren de garlar sobre models d'economia neoclàssica i em deixen en evidència, es fa palès que jo només sé parlar de restaurants i de rabietes de nen consentit. Es prenen aquests models molt seriosament, perden la realitat de vista i per ells el model ho és tot. Potser és una actitud errònia i reduccionista, però és que jo a dures penes sóc capaç d'entendre aquests models de complexitat mitjana. Si ells són enzes, jo encara ho sóc més. Si ells tenen una unça de talent, jo en tinc menys. Em fan sentir malament, aquests nanos. De vegades els llegeixo i em considero desbancat. Un dia d'aquests els engego del meu blog. O encara millor, el proper cop que els convidi a sopar al Bulli els faré empassar desatascacanonades esferificat. Semblo més vell del que sóc i quan em fan sentir vell em sento més vell del que semblo.

No ser Artur Mas és de pobres

Artur Mas és el millor polític que té Catalunya i ho és per molts motius.

En primer lloc, ho és per la seva preparació acadèmica. Artur Mas va estudiar a la prestigiosa Escola Aula, dirigida per Pere Ribera, i hi va completar els seus estudis. És una fita important digna d'un estudiant amb empenta i capacitat de sacrifici. Molts alumnes dels últims cursos de l'Aula són expulsats per manca de rendiment acadèmic i acostumen a acabar al CIC o institutots d'estofa similar, és el camí dels talossos. No és el cas d'Artur Mas, que a més d'acabar a l'Escola Aula va llicenciar-se en Econòmiques i fins i tot estudià alguns cursos de la carrera de Dret. Aquest prodigiós currículum li obrí les portes de la Generalitat, on va començar a treballar com a empleat del Departament de Comerç, Consum i Turisme.

En segon lloc, ho és pel seu talent per fer-se valer. La feina com a empleat de la Generalitat li venia petita a l'Artur Mas, així que en un tres i no res ja formava part de les llistes de CiU per l'Ajuntament de Barcelona; en va acabar essent regidor durant dues legislatures. Després saltà al Parlament com a conseller i poc a poc s'anà confirmant la seva categoria de delfí de Jordi Pujol. Fins aleshores la figura de Jordi Pujol havia eclipsat el talent dels prohoms que l'envoltaven, però no va poder amb el refulgent carisma d'Artur Mas. El seu sacrifici perpetu fou el tiquet de pujada a l'estratosfera convergent. Un triomf merescut i guanyat a pols. De delfí passà a ser candidat a la presidència de la Generalitat i d'ençà ha guanyat totes les eleccions on figurava com a cap de llista.

I en tercer lloc, ho és perquè és el màxim representant de nosaltres, els catalans independentistes liberals. En tot l'espectre polític català l'Artur Mas és qui millor defensa els meus valors: independentisme incondicional i liberalisme sense cessió a cap mena de rampell socialdemòcrata. Artur Mas i CiU, l'independentisme liberal que ens cal!

No tenir fans és de pobres

L'altre dia baixant per Doctor Fleming una dona em va aturar. No la coneixia pas, jo, però ella em reconegué i no es va poder estar de dedicar-me unes quantes paraules. Reconeixement. Em va dir que li agradava molt quan sortia a la tele amb el Conde Lecquio. Quan li vaig dir que allò era una etapa gloriosa però passada va voler fer esmena del seu comentari i em digué que també estava al corrent de tot el que feia actualment als mitjans de comunicació. Em va comentar que es mirava molt el programa dels ninots de felpa de la cadena local. Tota innocent em va preguntar si els havia cosit jo, que quina gràcia immensa que feien i afegí que n'hi havia un que fins i tot es podia reconèixer quin polític representava. Em va dir que els acudits que escrivia a l'Avui li feien riure molt i, amb la curiositat pròpia de la gent que desconeix les interioritats del món periodístic, em va preguntar tota engrescada que quant pagava jo perquè em deixessin publicar a l'Avui. Encabat, quan ja m'estava començant a pujar la mosca al nas, em va comentar que tenia una tieta vídua de cinquanta anys i escaig, que me la volia presentar perquè estava segura que faríem bona parella. Em vaig atipar. Vaig engegar la dona a la merda però semblava ser que no es donava per al·ludida, així que procedí a córrer Doctor Fleming avall. Ella em seguia a bon ritme. Com es nota que les senyores de la zona alta van al gimnàs a diari. Entre esbufecs, mirava d'espetar-li mots assenyats per dissuadir-la de la persecució. "Mala puta!", "Truja!!", "Meucot amb la figa revinguda!!!" En aquest ordre i repetidament. La frenètica persecució amb intercanvi de mots es va perllongar fins a la secció de packs en devedé de la fNAC. De camí vaig donar un cop de mitxelin sense voler a un ninot caríssim de Freddy Mercury que reposava a una estanteria, em va caure als peus i com que no podia corregir la meva trajectòria embalada el vaig esberlar d'una trepitjada. Hauria pagat amb ganes els desperfectes, però aviat se'm van tirar a sobre els agents de seguretat de l'establiment i -segons ells- em van haver de reduir. Mentre m'atonyinaven a cops de porra sentia que anaven dient: ¿Asín que idioma de pobres y de horteras? ¡Toma, toma y toma!.

El que més greu em va saber no fou que aquestes rates de família andalusa es despatxessin a gust contra la meva musculatura escuplida a base de foie. El que em va sentar pitjor va ser que aquella dona es delís veient-me com a parella de la seva tieta de cinquanta anys. Tan gran semblo? És que no es pot ser jove i defensar idees allunyades del Pravda mental en el qual viu immers el jovent d'aquest país?! És que no es pot ser jove i convergent?! És que per ser jove s'han de tenir les llanes de Bon Jovi?!

No saber qui ets ni d'on véns és de pobres

Qui sóc? Qui vull ser? Qui vaig voler ser? Aquest tou de preguntes retòriques només poden ser resoltes analitzant el meu passat. No vull psicòlegs ni psiquiatres, em tinc a mi mateix i amb això en tinc prou. En el meu jo tinc el meu propi antídot.

Quan tot just deixava enrere l'infantesa i m'endisava en una etapa de la vida molt més agredolça tenia un company a escola que monopolitzava tota la meva admiració. Es deia Quimet i era de casa molt bona. La seva àvia va fundar el saló de relax més prestigiós de tota Barcelona i n'ha seguit portant les regnes fins als nostres dies. El saló de relax de la família del Quimet és un emblema de distinció i excel·lència en matèria de putiferi i des de la seva obertura resultà un negoci molt lucratiu. La major part de la família d'en Quimet es guanyava la vida en llocs de treball relacionats amb la gestió i millora del saló de relax. El negoci funcionava a tota vela, les perspectives de futur eren immillorables i s'esperava que el saló de relax fos la gallina dels ous d'or per a moltes generacions de la família d'en Quimet. Per tant, a mesura que s'anaven fent grandets, al Quimet i als seus cosins se'ls ensenyava com dur el negoci. No cal dir que per ser bon gestor has d'entendre detalladament el producte que ven l'empresa al teu càrrec. I no només és qüestió d'entendre el producte, has de tenir criteri respecte el que estàs oferint, has de formar-te un gust exquisit que només s'aconsegueix amb anys de cata i perfeccionament. Has de saber-ne més que ningú. Aquest és un dels lemes del negoci de la família d'en Quimet.

A resultes d'aquesta situació familiar en Quimet va créixer espavilat. Als catorze anys ell era l'únic nen de la classe que mai s'havia fet una palla. Perquè les palles no se les feia, li feien. Mentre la majoria de nens fèiem esports extraescolars ell s'espavilava al negoci familiar. Sovint ens ensenyava fotos de les empleades i ens descrivia la varietat de plaers carnals que havia fruït amb cadascuna. Als més amics ens prestava durant un dia el book de la plantilla de l'empresa; a l'endemà li tornàvem en bon estat. Aquell document era millor que qualsevol revista de ties en pilotes que hagi vist mai. Cascant-me-la com un mandril amb la mirada fixa en aquells documents vaig fregar el setè cel. Imaginar-me en el lloc del Quimet, deixant-se fer per aquelles esculpturals dones i encabat posseïnt-les com un brau de cursa, és una cosa que em continua posant les orelles vermelles.

D'en Quimet no només envejava les oportunitats que tenia al seu abast, sentia especial admiració pels seus amplíssims coneixements tècnics -vinculats a la pràctica- i la forma exquisida i complexa que tenia d'expressar-los. Recordo com ens alliçonava i com fardava -amb justificació- d'allò que ell havia tastat i nosaltres no. Portàvem pocs anys cascant-nos-la, un parell de nosaltres havia aconseguit grapejar algun cony amb poca traça i en Quimet no parava de dir-nos: "Fins que no proveu el doble tornavís piamontès amb reprís a tres temps sobre una dona ampla de malucs i de cintura fina no podreu dir que valgui la pena estar vius."

El Quimet era el meu ídol. Jo volia ser com ell, jo volia provocar la mateixa admiració que ell. Però com aconseguir-ho, si el que ven la meva àvia són conserves?