L'altre dia em trobava en plena conversa entre amics a la meva whiskeria favorita. Un dels meus amics havia vingut acompanyat d'una amigueta que marcava bastant pitram i per mirar d'impressionar-la vaig recórrer a les meves millors cartes.
Vaig començar a cagar-me en la immigració espanyola de postguerra que vingué a Catalunya a fotre'ns-ho tot enlaire. Sempre que em poso a parlar amb vehemència noto com a les noies se'ls posen els ulls com plats i segurament en aquells moments també els comença a palpitar la xona. Vaig despotricar dels cognoms castellans, que feien perillar la pervivència dels cognoms catalans de refinat llinatge: Puig de la Bellacasa, Subirats, Postres, Sostres, Palanganes, Femers, etc. Notí que la noia del pitram arrufava el nas. Em va interrompre de cop. Fins al moment no havia dit ni mu durant tota la nit; s'havia limitat a escoltar, somriure educadament i marcar aquells mamellots que desfermaven una concupiscència flagrant en el meu privilegiat sistema nerviós. Tot seguit d'interrompre'm em comunicà que ella es deia Martínez Fernández de cognoms i que li semblava ridícul i alhora ofensiu el reguitzell de subnormalades que jo acabava de proferir. Li vaig dir allò tan efectiu de "estàs preciosa quan t'enfades" i encara es va emprenyar més. Va mirar de ferir-me igual que jo l'havia ferida a ella, la meva tàctica estava donant fruit. Em va dir que els seus pares s'havien criat tots dos a Granollers i que la seva família parlava el català millor que jo. Li vaig dir allò tan glamurós de "jo escric molt bé" i quan creia que ja la tenia completament a tir, vulnerada i colpida, va la molt puta i em deixa anar que "no només ets un gamarús sense estudis que no té ni idea de res sinó que a més no saps pronunciar la ella, ets un català de pa sucat amb oli". Va seguir rajant: "per ser defensor de la puresa de l'essència catalana fas gal·la d'un ieisme molt matusser i propi de l'interferència amb la llengua castellana". Haig de reconèixer que aquella sortida em va agafar desprevingut, no sabia com defensar-me d'aquelles acusacions que em deixaven en un total i complet ridícul. Així doncs, vaig optar per l'estratègia que m'ha proporcionat més fama i li vaig dir deixar anar una adaptació del meu mantra: "és que els barcelonins de casa bona la pronunciem així, la ella". La marca de la casa. Ella contraatacà: "doncs els barcelonins de casa bona teniu una pronunciació inadmissible en català". Allò m'acabà de ferir l'orgull.
Jo treia foc pels queixals però ho dissimulava, em vaig concentrar i vaig contraatacar amb el meu millor argument, la meva bomba hac, el meu recurs dialèctic infalible: "però, però... jo tinc molts diners i tu no i jo tinc molta classe i tu no i tu ets una mala puta, elis, elis, ha-há, sí, mala puta xarnega de merda, ha-ha-ha-há...". La veu em va tremolar una mica massa mentre ho deia i potser no va sonar tan creïble com altres vegades. La noia em va vessar el seu còctel al rostre amb violència i sense articular paraula va marxar de la whiskeria. Ja me la foiaré un altre dia, vaig pensar. Vull dir, follaré.
Vaig començar a cagar-me en la immigració espanyola de postguerra que vingué a Catalunya a fotre'ns-ho tot enlaire. Sempre que em poso a parlar amb vehemència noto com a les noies se'ls posen els ulls com plats i segurament en aquells moments també els comença a palpitar la xona. Vaig despotricar dels cognoms castellans, que feien perillar la pervivència dels cognoms catalans de refinat llinatge: Puig de la Bellacasa, Subirats, Postres, Sostres, Palanganes, Femers, etc. Notí que la noia del pitram arrufava el nas. Em va interrompre de cop. Fins al moment no havia dit ni mu durant tota la nit; s'havia limitat a escoltar, somriure educadament i marcar aquells mamellots que desfermaven una concupiscència flagrant en el meu privilegiat sistema nerviós. Tot seguit d'interrompre'm em comunicà que ella es deia Martínez Fernández de cognoms i que li semblava ridícul i alhora ofensiu el reguitzell de subnormalades que jo acabava de proferir. Li vaig dir allò tan efectiu de "estàs preciosa quan t'enfades" i encara es va emprenyar més. Va mirar de ferir-me igual que jo l'havia ferida a ella, la meva tàctica estava donant fruit. Em va dir que els seus pares s'havien criat tots dos a Granollers i que la seva família parlava el català millor que jo. Li vaig dir allò tan glamurós de "jo escric molt bé" i quan creia que ja la tenia completament a tir, vulnerada i colpida, va la molt puta i em deixa anar que "no només ets un gamarús sense estudis que no té ni idea de res sinó que a més no saps pronunciar la ella, ets un català de pa sucat amb oli". Va seguir rajant: "per ser defensor de la puresa de l'essència catalana fas gal·la d'un ieisme molt matusser i propi de l'interferència amb la llengua castellana". Haig de reconèixer que aquella sortida em va agafar desprevingut, no sabia com defensar-me d'aquelles acusacions que em deixaven en un total i complet ridícul. Així doncs, vaig optar per l'estratègia que m'ha proporcionat més fama i li vaig dir deixar anar una adaptació del meu mantra: "és que els barcelonins de casa bona la pronunciem així, la ella". La marca de la casa. Ella contraatacà: "doncs els barcelonins de casa bona teniu una pronunciació inadmissible en català". Allò m'acabà de ferir l'orgull.
Jo treia foc pels queixals però ho dissimulava, em vaig concentrar i vaig contraatacar amb el meu millor argument, la meva bomba hac, el meu recurs dialèctic infalible: "però, però... jo tinc molts diners i tu no i jo tinc molta classe i tu no i tu ets una mala puta, elis, elis, ha-há, sí, mala puta xarnega de merda, ha-ha-ha-há...". La veu em va tremolar una mica massa mentre ho deia i potser no va sonar tan creïble com altres vegades. La noia em va vessar el seu còctel al rostre amb violència i sense articular paraula va marxar de la whiskeria. Ja me la foiaré un altre dia, vaig pensar. Vull dir, follaré.
8 comentaris:
Sempre és un exercic sa, i just, el de satiritzar els necis que es creuen bufons.
Crec.
Sensacional. Jo solia freqüentar aquell blog, portant-los la contrària a tots, especialment a l'impresentable del Calva d'Or Postres, fins que un dia em va insultar, com és molt propi d'ell. Li vaig donar una segona oportunitat, i un dia el vaig fer emprenyar tant que va fer un post a propòsit d'un comentari meu. En la meva rèplica li vaig dir quelcom que el devia picar, perquè em va tornar a insultar, i des d'aleshores no he intervingut més en aquella mena de Talibània nacionalisto-classista-esnob. El meu pseudònim era Prouvictimisme. A partir d'ara vindré més aquí i em divertiré. Gràcies per existir, heu donat sentit a la meva vida.
No fa gràcia. Intenta escriure alguna cosa amb personalitat
PD: "Gràcies per existir, heu donat sentit a la meva vida". Patètic.
Pobre de mi, m'han dit patètic... (deu ser el Sostres)
"Pobre de mi, m'han dit patètic... (deu ser el Sostres)"
No, és que ets patètic. Sense dubtes.
Insulto, ergo sóc el Sostres
Brillant sàtira. Canya contra tots aquests que, en nom de la puresa identitària, fan mal a l'independentisme.
Publica un comentari a l'entrada