Vaig trigar de convèncer-me però vaig assaborir la veritat prou aviat com per rectificar a temps i actuar en conseqüència: els estudis superiors són per a la gent mediocre. Després d’un parell d’anys a Humanitats i un a Periodisme em vaig adonar que això d’estudiar no estava fet per mi. No només em mancava disciplina, motivació i capacitat sino que no li veia l’interès a assimilar els continguts de tanta assignatura sense utilitat. Les lectures ja me les busco jo, tinc prou interessos i prou ambició intel·lectual com per anar investigant amb profunditat sobre allò que de debò m’importa. Els meus interessos són molts: Catalunya, la gastronomia, els Països Catalans, els restaurants cars, el moviment independentista català, l’avantguarda gastronòmica, la història de Catalunya, les convencions del bon gust, la nostra terra, el món de la restauració, Barcelona capital, la vida social al voltant dels restaurants, Catalunya, la gastronomia i un llarguíssim etc. Procuro informar-me molt sobre tots aquests temes i n’escric al respecte amb molta disciplina. Sóc un especialista en el que jo sé i ho sóc amb el grau que a mi em sembla. Si fos un mediocre estaria condemnat a fracassar i morir-me de gana. Això no ha succeït, que sóc el nen del Semen™ (botiga de salmó, caviar i d’altres viscositats refinades) i difícilment podré morir de gana. Per tant no sóc un mediocre, formo part d’una elit amb moltes coses a dir sobre temes molt diversos i precisament això és al que em dedico.
Si no rebo reconeixement per part dels sectors lletraferits d’aquest país és perquè em fan el buit. Com que no combrego amb les seves idees comunistes i no m’acomodo a la correcció política que impera, no em veuen com un igual. I tant se me’n fa, de vegades penso que m’agradaria que m’acceptessin com un més del grupet dels intel·lectuals de debò, però què se m’ha perdut a mi entre aquesta colla de miserables? No tinc estudis, tinc menys lectures que qualsevol becari amb empenta i als diaris i les ràdios em contracten bàsicament perquè em cagui en els progres exaltadament i perquè expliqui la meva vida de nen ric golafre. Tot i això, em considero un lletraferit, un intel·lectual, el més refinat i amb millors maneres que existeix al panorama català d'avui dia. Potser només em tenen en aquesta consideració els meus seguidors més adictes. De vegades em volta pel cap la idea que si vull ser vist com un intel·lectual potser que hauria de fer més vida d’intel·lectual. Igual que hi ha vida de minyona, vida de senyoret, vida de puta i vida de miserable, hi ha vida d’intel·lectual. Però no penso renunciar a aparèixer a programes petardos de Gestmusic ni fer minvar el nombre dels meus insults exaltats i gratuïts a les meves col·laboracions arreu. De ser contemporani meu, Oscar Wilde també ho hauria fet. I també s’hauria disfressat de mosca a Telecinco sense que el seu prestigi es veiés gens minvat, igual que jo.
Si no rebo reconeixement per part dels sectors lletraferits d’aquest país és perquè em fan el buit. Com que no combrego amb les seves idees comunistes i no m’acomodo a la correcció política que impera, no em veuen com un igual. I tant se me’n fa, de vegades penso que m’agradaria que m’acceptessin com un més del grupet dels intel·lectuals de debò, però què se m’ha perdut a mi entre aquesta colla de miserables? No tinc estudis, tinc menys lectures que qualsevol becari amb empenta i als diaris i les ràdios em contracten bàsicament perquè em cagui en els progres exaltadament i perquè expliqui la meva vida de nen ric golafre. Tot i això, em considero un lletraferit, un intel·lectual, el més refinat i amb millors maneres que existeix al panorama català d'avui dia. Potser només em tenen en aquesta consideració els meus seguidors més adictes. De vegades em volta pel cap la idea que si vull ser vist com un intel·lectual potser que hauria de fer més vida d’intel·lectual. Igual que hi ha vida de minyona, vida de senyoret, vida de puta i vida de miserable, hi ha vida d’intel·lectual. Però no penso renunciar a aparèixer a programes petardos de Gestmusic ni fer minvar el nombre dels meus insults exaltats i gratuïts a les meves col·laboracions arreu. De ser contemporani meu, Oscar Wilde també ho hauria fet. I també s’hauria disfressat de mosca a Telecinco sense que el seu prestigi es veiés gens minvat, igual que jo.
