No ser Artur Mas és de pobres

Artur Mas és el millor polític que té Catalunya i ho és per molts motius.

En primer lloc, ho és per la seva preparació acadèmica. Artur Mas va estudiar a la prestigiosa Escola Aula, dirigida per Pere Ribera, i hi va completar els seus estudis. És una fita important digna d'un estudiant amb empenta i capacitat de sacrifici. Molts alumnes dels últims cursos de l'Aula són expulsats per manca de rendiment acadèmic i acostumen a acabar al CIC o institutots d'estofa similar, és el camí dels talossos. No és el cas d'Artur Mas, que a més d'acabar a l'Escola Aula va llicenciar-se en Econòmiques i fins i tot estudià alguns cursos de la carrera de Dret. Aquest prodigiós currículum li obrí les portes de la Generalitat, on va començar a treballar com a empleat del Departament de Comerç, Consum i Turisme.

En segon lloc, ho és pel seu talent per fer-se valer. La feina com a empleat de la Generalitat li venia petita a l'Artur Mas, així que en un tres i no res ja formava part de les llistes de CiU per l'Ajuntament de Barcelona; en va acabar essent regidor durant dues legislatures. Després saltà al Parlament com a conseller i poc a poc s'anà confirmant la seva categoria de delfí de Jordi Pujol. Fins aleshores la figura de Jordi Pujol havia eclipsat el talent dels prohoms que l'envoltaven, però no va poder amb el refulgent carisma d'Artur Mas. El seu sacrifici perpetu fou el tiquet de pujada a l'estratosfera convergent. Un triomf merescut i guanyat a pols. De delfí passà a ser candidat a la presidència de la Generalitat i d'ençà ha guanyat totes les eleccions on figurava com a cap de llista.

I en tercer lloc, ho és perquè és el màxim representant de nosaltres, els catalans independentistes liberals. En tot l'espectre polític català l'Artur Mas és qui millor defensa els meus valors: independentisme incondicional i liberalisme sense cessió a cap mena de rampell socialdemòcrata. Artur Mas i CiU, l'independentisme liberal que ens cal!

No tenir fans és de pobres

L'altre dia baixant per Doctor Fleming una dona em va aturar. No la coneixia pas, jo, però ella em reconegué i no es va poder estar de dedicar-me unes quantes paraules. Reconeixement. Em va dir que li agradava molt quan sortia a la tele amb el Conde Lecquio. Quan li vaig dir que allò era una etapa gloriosa però passada va voler fer esmena del seu comentari i em digué que també estava al corrent de tot el que feia actualment als mitjans de comunicació. Em va comentar que es mirava molt el programa dels ninots de felpa de la cadena local. Tota innocent em va preguntar si els havia cosit jo, que quina gràcia immensa que feien i afegí que n'hi havia un que fins i tot es podia reconèixer quin polític representava. Em va dir que els acudits que escrivia a l'Avui li feien riure molt i, amb la curiositat pròpia de la gent que desconeix les interioritats del món periodístic, em va preguntar tota engrescada que quant pagava jo perquè em deixessin publicar a l'Avui. Encabat, quan ja m'estava començant a pujar la mosca al nas, em va comentar que tenia una tieta vídua de cinquanta anys i escaig, que me la volia presentar perquè estava segura que faríem bona parella. Em vaig atipar. Vaig engegar la dona a la merda però semblava ser que no es donava per al·ludida, així que procedí a córrer Doctor Fleming avall. Ella em seguia a bon ritme. Com es nota que les senyores de la zona alta van al gimnàs a diari. Entre esbufecs, mirava d'espetar-li mots assenyats per dissuadir-la de la persecució. "Mala puta!", "Truja!!", "Meucot amb la figa revinguda!!!" En aquest ordre i repetidament. La frenètica persecució amb intercanvi de mots es va perllongar fins a la secció de packs en devedé de la fNAC. De camí vaig donar un cop de mitxelin sense voler a un ninot caríssim de Freddy Mercury que reposava a una estanteria, em va caure als peus i com que no podia corregir la meva trajectòria embalada el vaig esberlar d'una trepitjada. Hauria pagat amb ganes els desperfectes, però aviat se'm van tirar a sobre els agents de seguretat de l'establiment i -segons ells- em van haver de reduir. Mentre m'atonyinaven a cops de porra sentia que anaven dient: ¿Asín que idioma de pobres y de horteras? ¡Toma, toma y toma!.

El que més greu em va saber no fou que aquestes rates de família andalusa es despatxessin a gust contra la meva musculatura escuplida a base de foie. El que em va sentar pitjor va ser que aquella dona es delís veient-me com a parella de la seva tieta de cinquanta anys. Tan gran semblo? És que no es pot ser jove i defensar idees allunyades del Pravda mental en el qual viu immers el jovent d'aquest país?! És que no es pot ser jove i convergent?! És que per ser jove s'han de tenir les llanes de Bon Jovi?!

No saber qui ets ni d'on véns és de pobres

Qui sóc? Qui vull ser? Qui vaig voler ser? Aquest tou de preguntes retòriques només poden ser resoltes analitzant el meu passat. No vull psicòlegs ni psiquiatres, em tinc a mi mateix i amb això en tinc prou. En el meu jo tinc el meu propi antídot.

Quan tot just deixava enrere l'infantesa i m'endisava en una etapa de la vida molt més agredolça tenia un company a escola que monopolitzava tota la meva admiració. Es deia Quimet i era de casa molt bona. La seva àvia va fundar el saló de relax més prestigiós de tota Barcelona i n'ha seguit portant les regnes fins als nostres dies. El saló de relax de la família del Quimet és un emblema de distinció i excel·lència en matèria de putiferi i des de la seva obertura resultà un negoci molt lucratiu. La major part de la família d'en Quimet es guanyava la vida en llocs de treball relacionats amb la gestió i millora del saló de relax. El negoci funcionava a tota vela, les perspectives de futur eren immillorables i s'esperava que el saló de relax fos la gallina dels ous d'or per a moltes generacions de la família d'en Quimet. Per tant, a mesura que s'anaven fent grandets, al Quimet i als seus cosins se'ls ensenyava com dur el negoci. No cal dir que per ser bon gestor has d'entendre detalladament el producte que ven l'empresa al teu càrrec. I no només és qüestió d'entendre el producte, has de tenir criteri respecte el que estàs oferint, has de formar-te un gust exquisit que només s'aconsegueix amb anys de cata i perfeccionament. Has de saber-ne més que ningú. Aquest és un dels lemes del negoci de la família d'en Quimet.

A resultes d'aquesta situació familiar en Quimet va créixer espavilat. Als catorze anys ell era l'únic nen de la classe que mai s'havia fet una palla. Perquè les palles no se les feia, li feien. Mentre la majoria de nens fèiem esports extraescolars ell s'espavilava al negoci familiar. Sovint ens ensenyava fotos de les empleades i ens descrivia la varietat de plaers carnals que havia fruït amb cadascuna. Als més amics ens prestava durant un dia el book de la plantilla de l'empresa; a l'endemà li tornàvem en bon estat. Aquell document era millor que qualsevol revista de ties en pilotes que hagi vist mai. Cascant-me-la com un mandril amb la mirada fixa en aquells documents vaig fregar el setè cel. Imaginar-me en el lloc del Quimet, deixant-se fer per aquelles esculpturals dones i encabat posseïnt-les com un brau de cursa, és una cosa que em continua posant les orelles vermelles.

D'en Quimet no només envejava les oportunitats que tenia al seu abast, sentia especial admiració pels seus amplíssims coneixements tècnics -vinculats a la pràctica- i la forma exquisida i complexa que tenia d'expressar-los. Recordo com ens alliçonava i com fardava -amb justificació- d'allò que ell havia tastat i nosaltres no. Portàvem pocs anys cascant-nos-la, un parell de nosaltres havia aconseguit grapejar algun cony amb poca traça i en Quimet no parava de dir-nos: "Fins que no proveu el doble tornavís piamontès amb reprís a tres temps sobre una dona ampla de malucs i de cintura fina no podreu dir que valgui la pena estar vius."

El Quimet era el meu ídol. Jo volia ser com ell, jo volia provocar la mateixa admiració que ell. Però com aconseguir-ho, si el que ven la meva àvia són conserves?