Qui sóc? Qui vull ser? Qui vaig voler ser? Aquest tou de preguntes retòriques només poden ser resoltes analitzant el meu passat. No vull psicòlegs ni psiquiatres, em tinc a mi mateix i amb això en tinc prou. En el meu jo tinc el meu propi antídot.
Quan tot just deixava enrere l'infantesa i m'endisava en una etapa de la vida molt més agredolça tenia un company a escola que monopolitzava tota la meva admiració. Es deia Quimet i era de casa molt bona. La seva àvia va fundar el saló de relax més prestigiós de tota Barcelona i n'ha seguit portant les regnes fins als nostres dies. El saló de relax de la família del Quimet és un emblema de distinció i excel·lència en matèria de putiferi i des de la seva obertura resultà un negoci molt lucratiu. La major part de la família d'en Quimet es guanyava la vida en llocs de treball relacionats amb la gestió i millora del saló de relax. El negoci funcionava a tota vela, les perspectives de futur eren immillorables i s'esperava que el saló de relax fos la gallina dels ous d'or per a moltes generacions de la família d'en Quimet. Per tant, a mesura que s'anaven fent grandets, al Quimet i als seus cosins se'ls ensenyava com dur el negoci. No cal dir que per ser bon gestor has d'entendre detalladament el producte que ven l'empresa al teu càrrec. I no només és qüestió d'entendre el producte, has de tenir criteri respecte el que estàs oferint, has de formar-te un gust exquisit que només s'aconsegueix amb anys de cata i perfeccionament. Has de saber-ne més que ningú. Aquest és un dels lemes del negoci de la família d'en Quimet.
A resultes d'aquesta situació familiar en Quimet va créixer espavilat. Als catorze anys ell era l'únic nen de la classe que mai s'havia fet una palla. Perquè les palles no se les feia, li feien. Mentre la majoria de nens fèiem esports extraescolars ell s'espavilava al negoci familiar. Sovint ens ensenyava fotos de les empleades i ens descrivia la varietat de plaers carnals que havia fruït amb cadascuna. Als més amics ens prestava durant un dia el book de la plantilla de l'empresa; a l'endemà li tornàvem en bon estat. Aquell document era millor que qualsevol revista de ties en pilotes que hagi vist mai. Cascant-me-la com un mandril amb la mirada fixa en aquells documents vaig fregar el setè cel. Imaginar-me en el lloc del Quimet, deixant-se fer per aquelles esculpturals dones i encabat posseïnt-les com un brau de cursa, és una cosa que em continua posant les orelles vermelles.
D'en Quimet no només envejava les oportunitats que tenia al seu abast, sentia especial admiració pels seus amplíssims coneixements tècnics -vinculats a la pràctica- i la forma exquisida i complexa que tenia d'expressar-los. Recordo com ens alliçonava i com fardava -amb justificació- d'allò que ell havia tastat i nosaltres no. Portàvem pocs anys cascant-nos-la, un parell de nosaltres havia aconseguit grapejar algun cony amb poca traça i en Quimet no parava de dir-nos: "Fins que no proveu el doble tornavís piamontès amb reprís a tres temps sobre una dona ampla de malucs i de cintura fina no podreu dir que valgui la pena estar vius."
El Quimet era el meu ídol. Jo volia ser com ell, jo volia provocar la mateixa admiració que ell. Però com aconseguir-ho, si el que ven la meva àvia són conserves?
Quan tot just deixava enrere l'infantesa i m'endisava en una etapa de la vida molt més agredolça tenia un company a escola que monopolitzava tota la meva admiració. Es deia Quimet i era de casa molt bona. La seva àvia va fundar el saló de relax més prestigiós de tota Barcelona i n'ha seguit portant les regnes fins als nostres dies. El saló de relax de la família del Quimet és un emblema de distinció i excel·lència en matèria de putiferi i des de la seva obertura resultà un negoci molt lucratiu. La major part de la família d'en Quimet es guanyava la vida en llocs de treball relacionats amb la gestió i millora del saló de relax. El negoci funcionava a tota vela, les perspectives de futur eren immillorables i s'esperava que el saló de relax fos la gallina dels ous d'or per a moltes generacions de la família d'en Quimet. Per tant, a mesura que s'anaven fent grandets, al Quimet i als seus cosins se'ls ensenyava com dur el negoci. No cal dir que per ser bon gestor has d'entendre detalladament el producte que ven l'empresa al teu càrrec. I no només és qüestió d'entendre el producte, has de tenir criteri respecte el que estàs oferint, has de formar-te un gust exquisit que només s'aconsegueix amb anys de cata i perfeccionament. Has de saber-ne més que ningú. Aquest és un dels lemes del negoci de la família d'en Quimet.
A resultes d'aquesta situació familiar en Quimet va créixer espavilat. Als catorze anys ell era l'únic nen de la classe que mai s'havia fet una palla. Perquè les palles no se les feia, li feien. Mentre la majoria de nens fèiem esports extraescolars ell s'espavilava al negoci familiar. Sovint ens ensenyava fotos de les empleades i ens descrivia la varietat de plaers carnals que havia fruït amb cadascuna. Als més amics ens prestava durant un dia el book de la plantilla de l'empresa; a l'endemà li tornàvem en bon estat. Aquell document era millor que qualsevol revista de ties en pilotes que hagi vist mai. Cascant-me-la com un mandril amb la mirada fixa en aquells documents vaig fregar el setè cel. Imaginar-me en el lloc del Quimet, deixant-se fer per aquelles esculpturals dones i encabat posseïnt-les com un brau de cursa, és una cosa que em continua posant les orelles vermelles.
D'en Quimet no només envejava les oportunitats que tenia al seu abast, sentia especial admiració pels seus amplíssims coneixements tècnics -vinculats a la pràctica- i la forma exquisida i complexa que tenia d'expressar-los. Recordo com ens alliçonava i com fardava -amb justificació- d'allò que ell havia tastat i nosaltres no. Portàvem pocs anys cascant-nos-la, un parell de nosaltres havia aconseguit grapejar algun cony amb poca traça i en Quimet no parava de dir-nos: "Fins que no proveu el doble tornavís piamontès amb reprís a tres temps sobre una dona ampla de malucs i de cintura fina no podreu dir que valgui la pena estar vius."
El Quimet era el meu ídol. Jo volia ser com ell, jo volia provocar la mateixa admiració que ell. Però com aconseguir-ho, si el que ven la meva àvia són conserves?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada