No tenir fans és de pobres

L'altre dia baixant per Doctor Fleming una dona em va aturar. No la coneixia pas, jo, però ella em reconegué i no es va poder estar de dedicar-me unes quantes paraules. Reconeixement. Em va dir que li agradava molt quan sortia a la tele amb el Conde Lecquio. Quan li vaig dir que allò era una etapa gloriosa però passada va voler fer esmena del seu comentari i em digué que també estava al corrent de tot el que feia actualment als mitjans de comunicació. Em va comentar que es mirava molt el programa dels ninots de felpa de la cadena local. Tota innocent em va preguntar si els havia cosit jo, que quina gràcia immensa que feien i afegí que n'hi havia un que fins i tot es podia reconèixer quin polític representava. Em va dir que els acudits que escrivia a l'Avui li feien riure molt i, amb la curiositat pròpia de la gent que desconeix les interioritats del món periodístic, em va preguntar tota engrescada que quant pagava jo perquè em deixessin publicar a l'Avui. Encabat, quan ja m'estava començant a pujar la mosca al nas, em va comentar que tenia una tieta vídua de cinquanta anys i escaig, que me la volia presentar perquè estava segura que faríem bona parella. Em vaig atipar. Vaig engegar la dona a la merda però semblava ser que no es donava per al·ludida, així que procedí a córrer Doctor Fleming avall. Ella em seguia a bon ritme. Com es nota que les senyores de la zona alta van al gimnàs a diari. Entre esbufecs, mirava d'espetar-li mots assenyats per dissuadir-la de la persecució. "Mala puta!", "Truja!!", "Meucot amb la figa revinguda!!!" En aquest ordre i repetidament. La frenètica persecució amb intercanvi de mots es va perllongar fins a la secció de packs en devedé de la fNAC. De camí vaig donar un cop de mitxelin sense voler a un ninot caríssim de Freddy Mercury que reposava a una estanteria, em va caure als peus i com que no podia corregir la meva trajectòria embalada el vaig esberlar d'una trepitjada. Hauria pagat amb ganes els desperfectes, però aviat se'm van tirar a sobre els agents de seguretat de l'establiment i -segons ells- em van haver de reduir. Mentre m'atonyinaven a cops de porra sentia que anaven dient: ¿Asín que idioma de pobres y de horteras? ¡Toma, toma y toma!.

El que més greu em va saber no fou que aquestes rates de família andalusa es despatxessin a gust contra la meva musculatura escuplida a base de foie. El que em va sentar pitjor va ser que aquella dona es delís veient-me com a parella de la seva tieta de cinquanta anys. Tan gran semblo? És que no es pot ser jove i defensar idees allunyades del Pravda mental en el qual viu immers el jovent d'aquest país?! És que no es pot ser jove i convergent?! És que per ser jove s'han de tenir les llanes de Bon Jovi?!