No ser ieista és de pobres

L'altre dia em trobava en plena conversa entre amics a la meva whiskeria favorita. Un dels meus amics havia vingut acompanyat d'una amigueta que marcava bastant pitram i per mirar d'impressionar-la vaig recórrer a les meves millors cartes.

Vaig començar a cagar-me en la immigració espanyola de postguerra que vingué a Catalunya a fotre'ns-ho tot enlaire. Sempre que em poso a parlar amb vehemència noto com a les noies se'ls posen els ulls com plats i segurament en aquells moments també els comença a palpitar la xona. Vaig despotricar dels cognoms castellans, que feien perillar la pervivència dels cognoms catalans de refinat llinatge: Puig de la Bellacasa, Subirats, Postres, Sostres, Palanganes, Femers, etc. Notí que la noia del pitram arrufava el nas. Em va interrompre de cop. Fins al moment no havia dit ni mu durant tota la nit; s'havia limitat a escoltar, somriure educadament i marcar aquells mamellots que desfermaven una concupiscència flagrant en el meu privilegiat sistema nerviós. Tot seguit d'interrompre'm em comunicà que ella es deia Martínez Fernández de cognoms i que li semblava ridícul i alhora ofensiu el reguitzell de subnormalades que jo acabava de proferir. Li vaig dir allò tan efectiu de "estàs preciosa quan t'enfades" i encara es va emprenyar més. Va mirar de ferir-me igual que jo l'havia ferida a ella, la meva tàctica estava donant fruit. Em va dir que els seus pares s'havien criat tots dos a Granollers i que la seva família parlava el català millor que jo. Li vaig dir allò tan glamurós de "jo escric molt bé" i quan creia que ja la tenia completament a tir, vulnerada i colpida, va la molt puta i em deixa anar que "no només ets un gamarús sense estudis que no té ni idea de res sinó que a més no saps pronunciar la ella, ets un català de pa sucat amb oli". Va seguir rajant: "per ser defensor de la puresa de l'essència catalana fas gal·la d'un ieisme molt matusser i propi de l'interferència amb la llengua castellana". Haig de reconèixer que aquella sortida em va agafar desprevingut, no sabia com defensar-me d'aquelles acusacions que em deixaven en un total i complet ridícul. Així doncs, vaig optar per l'estratègia que m'ha proporcionat més fama i li vaig dir deixar anar una adaptació del meu mantra: "és que els barcelonins de casa bona la pronunciem així, la ella". La marca de la casa. Ella contraatacà: "doncs els barcelonins de casa bona teniu una pronunciació inadmissible en català". Allò m'acabà de ferir l'orgull.

Jo treia foc pels queixals però ho dissimulava, em vaig concentrar i vaig contraatacar amb el meu millor argument, la meva bomba hac, el meu recurs dialèctic infalible: "però, però... jo tinc molts diners i tu no i jo tinc molta classe i tu no i tu ets una mala puta, elis, elis, ha-há, sí, mala puta xarnega de merda, ha-ha-ha-há...". La veu em va tremolar una mica massa mentre ho deia i potser no va sonar tan creïble com altres vegades. La noia em va vessar el seu còctel al rostre amb violència i sense articular paraula va marxar de la whiskeria. Ja me la foiaré un altre dia, vaig pensar. Vull dir, follaré.

No tenir joves escuders és de pobres

Em pensava que m'estaven assetjant i que volien ventar-me hòsties fins al carnet d'identitat. Dos joves. Aspecte potencial de jerquis pijos. El ros cabezon m'esguardava fixament amb el posat seriós mentre s'acostava tot decidit. L'escortava un altre nano amb nas punxegut, una sola cella i cara de ruc. Vaig pensar que havia arribat la meva fi, que aquell parell de sicaris comunistes havien rebut instruccions per localitzar-me i liquidar-me. Tant se valia que hi hagués testimonis, Moscou i Madrid els acabarien silenciant. Hagués pensat que en el fons estava de sort, que fóra maco perdre la vida a la meva whiskeria preferida, però el xut d'adrenalina provocat pel pànic em tenia completament garratibat i no era capaç de pensar en res. Estava a punt de cagar-me a les calces quan tot d'una aquell parell es va aturar a una distància socialment acceptable i, en comptes de fer el gest de partir-me la cara, se'm van presentar amb veu tremolosa i trets visibles d'admiració envers la meva persona. La meva suor freda es va frenar. El cagalló que treia el caparró pel meu anus s'enfilà per on havia vingut, recte amunt.

Va resultar que eren dos nois de casa força bona que es declaraven fans meus. Moguts per l'ànsia d'emular el meu estil de vida, s'havien aficionat a la whiskeria que no em canso de promocionar als meus articles. El cabezon es diu Saül Háguila i el de la cara de babau Jaume del Xalet. Tots dos nascuts fa una vintena d'anys. Em van dir que em tenien en un pedestal i em van afalagar durant llarga estona i de forma molt detallada i exhaustiva. Em van explicar que es proclamaven ultraliberals i que portaven els USA i la Declaració de Drets al cor, fins i tot la 2a esmena (la de les pistoles). A jutjar per la cara de recluta brètol del noi Del Xalet, la tinença d'una arma li proporcionaria la llibertat de volar-se un peu accidentalment i poquet més. Això ho vaig pensar però no li vaig dir a la cara, pobre nano. A més eren independentistes, com jo, així que els vaig donar uns copets a l'esquena i, com que em van dir que escrivien i que li fotien canya a l'Internet els vaig convidar a escriure de gorra al meu blog. Em va semblar just oferir-los una oportunitat per donar-se a conèixer entre la concurrència que em llegeix a Internet. D'aquesta manera ells es podien promocionar com a opinadors i jo m'envoltava de joves acòlits de la meva corda. Vaig preveure que la seva joventut i la seva falta de maduresa, posades al meu costat, em farien semblar venerable i documentat, par rapport.

Ara sembla que els crios aquests tenen més coneixements que jo, els malparits. No paren de garlar sobre models d'economia neoclàssica i em deixen en evidència, es fa palès que jo només sé parlar de restaurants i de rabietes de nen consentit. Es prenen aquests models molt seriosament, perden la realitat de vista i per ells el model ho és tot. Potser és una actitud errònia i reduccionista, però és que jo a dures penes sóc capaç d'entendre aquests models de complexitat mitjana. Si ells són enzes, jo encara ho sóc més. Si ells tenen una unça de talent, jo en tinc menys. Em fan sentir malament, aquests nanos. De vegades els llegeixo i em considero desbancat. Un dia d'aquests els engego del meu blog. O encara millor, el proper cop que els convidi a sopar al Bulli els faré empassar desatascacanonades esferificat. Semblo més vell del que sóc i quan em fan sentir vell em sento més vell del que semblo.