Em pensava que m'estaven assetjant i que volien ventar-me hòsties fins al carnet d'identitat. Dos joves. Aspecte potencial de jerquis pijos. El ros cabezon m'esguardava fixament amb el posat seriós mentre s'acostava tot decidit. L'escortava un altre nano amb nas punxegut, una sola cella i cara de ruc. Vaig pensar que havia arribat la meva fi, que aquell parell de sicaris comunistes havien rebut instruccions per localitzar-me i liquidar-me. Tant se valia que hi hagués testimonis, Moscou i Madrid els acabarien silenciant. Hagués pensat que en el fons estava de sort, que fóra maco perdre la vida a la meva whiskeria preferida, però el xut d'adrenalina provocat pel pànic em tenia completament garratibat i no era capaç de pensar en res. Estava a punt de cagar-me a les calces quan tot d'una aquell parell es va aturar a una distància socialment acceptable i, en comptes de fer el gest de partir-me la cara, se'm van presentar amb veu tremolosa i trets visibles d'admiració envers la meva persona. La meva suor freda es va frenar. El cagalló que treia el caparró pel meu anus s'enfilà per on havia vingut, recte amunt.
Va resultar que eren dos nois de casa força bona que es declaraven fans meus. Moguts per l'ànsia d'emular el meu estil de vida, s'havien aficionat a la whiskeria que no em canso de promocionar als meus articles. El cabezon es diu Saül Háguila i el de la cara de babau Jaume del Xalet. Tots dos nascuts fa una vintena d'anys. Em van dir que em tenien en un pedestal i em van afalagar durant llarga estona i de forma molt detallada i exhaustiva. Em van explicar que es proclamaven ultraliberals i que portaven els USA i la Declaració de Drets al cor, fins i tot la 2a esmena (la de les pistoles). A jutjar per la cara de recluta brètol del noi Del Xalet, la tinença d'una arma li proporcionaria la llibertat de volar-se un peu accidentalment i poquet més. Això ho vaig pensar però no li vaig dir a la cara, pobre nano. A més eren independentistes, com jo, així que els vaig donar uns copets a l'esquena i, com que em van dir que escrivien i que li fotien canya a l'Internet els vaig convidar a escriure de gorra al meu blog. Em va semblar just oferir-los una oportunitat per donar-se a conèixer entre la concurrència que em llegeix a Internet. D'aquesta manera ells es podien promocionar com a opinadors i jo m'envoltava de joves acòlits de la meva corda. Vaig preveure que la seva joventut i la seva falta de maduresa, posades al meu costat, em farien semblar venerable i documentat, par rapport.
Ara sembla que els crios aquests tenen més coneixements que jo, els malparits. No paren de garlar sobre models d'economia neoclàssica i em deixen en evidència, es fa palès que jo només sé parlar de restaurants i de rabietes de nen consentit. Es prenen aquests models molt seriosament, perden la realitat de vista i per ells el model ho és tot. Potser és una actitud errònia i reduccionista, però és que jo a dures penes sóc capaç d'entendre aquests models de complexitat mitjana. Si ells són enzes, jo encara ho sóc més. Si ells tenen una unça de talent, jo en tinc menys. Em fan sentir malament, aquests nanos. De vegades els llegeixo i em considero desbancat. Un dia d'aquests els engego del meu blog. O encara millor, el proper cop que els convidi a sopar al Bulli els faré empassar desatascacanonades esferificat. Semblo més vell del que sóc i quan em fan sentir vell em sento més vell del que semblo.
Va resultar que eren dos nois de casa força bona que es declaraven fans meus. Moguts per l'ànsia d'emular el meu estil de vida, s'havien aficionat a la whiskeria que no em canso de promocionar als meus articles. El cabezon es diu Saül Háguila i el de la cara de babau Jaume del Xalet. Tots dos nascuts fa una vintena d'anys. Em van dir que em tenien en un pedestal i em van afalagar durant llarga estona i de forma molt detallada i exhaustiva. Em van explicar que es proclamaven ultraliberals i que portaven els USA i la Declaració de Drets al cor, fins i tot la 2a esmena (la de les pistoles). A jutjar per la cara de recluta brètol del noi Del Xalet, la tinença d'una arma li proporcionaria la llibertat de volar-se un peu accidentalment i poquet més. Això ho vaig pensar però no li vaig dir a la cara, pobre nano. A més eren independentistes, com jo, així que els vaig donar uns copets a l'esquena i, com que em van dir que escrivien i que li fotien canya a l'Internet els vaig convidar a escriure de gorra al meu blog. Em va semblar just oferir-los una oportunitat per donar-se a conèixer entre la concurrència que em llegeix a Internet. D'aquesta manera ells es podien promocionar com a opinadors i jo m'envoltava de joves acòlits de la meva corda. Vaig preveure que la seva joventut i la seva falta de maduresa, posades al meu costat, em farien semblar venerable i documentat, par rapport.
Ara sembla que els crios aquests tenen més coneixements que jo, els malparits. No paren de garlar sobre models d'economia neoclàssica i em deixen en evidència, es fa palès que jo només sé parlar de restaurants i de rabietes de nen consentit. Es prenen aquests models molt seriosament, perden la realitat de vista i per ells el model ho és tot. Potser és una actitud errònia i reduccionista, però és que jo a dures penes sóc capaç d'entendre aquests models de complexitat mitjana. Si ells són enzes, jo encara ho sóc més. Si ells tenen una unça de talent, jo en tinc menys. Em fan sentir malament, aquests nanos. De vegades els llegeixo i em considero desbancat. Un dia d'aquests els engego del meu blog. O encara millor, el proper cop que els convidi a sopar al Bulli els faré empassar desatascacanonades esferificat. Semblo més vell del que sóc i quan em fan sentir vell em sento més vell del que semblo.
3 comentaris:
Curiós cóm em sona tot plegat...
Sí que són un bon parell de cabrons, sí. Molt bo això de l'aspecte potencial de jerqui pijo... ja els ho has dit?
Si ets sociata acabarem sabent qui ets.
De pobres és bàsicament ser sociata i peper (sinònims d'anticatalà els dos).
Publica un comentari a l'entrada